NoeeeMii*

L'esclavisme va ser una de les indústries més profitoses econòmicament de la història. El 70 % dels esclaus que es van portar al Nou Món van ser utilitzats per a la producció de sucre, que fa ser el treball més intensiu. La resta foren utilitzats per a produir cafè, cotó i tabac, així com alguns també van treballar a les mines.
Els riscos -marítims i comercials- eren importants per als viatges individuals. Els inversors mitigaven els riscos comprant petits nombres d'accions o dividends de molts vaixells diferents al mateix temps. En aquest camí, es podia diversificar una gran part del risc. Entre els viatges, les accions dels vaixells poden ser llogades o comprades.

Els béns comercials eren portats desde Europa a Àfrica per a comprar esclaus africans. Els africans, al mateix temps, eren portants a les regions blaves (Amèrica) en el què és conegut com a Middle Passage. Els esclaus africans erne obligats a produir a Amèrica uns productes que s'enviaven a Europa, per a completar el Comerç Triangular.

L'esclavitud, el colonialisme i el racisme van engendrar un gran nombre d'efectes secundaris, que són molt visibles a la societat occidental i encara es poden veure aquests fets.


- Comerç Triangular:

El comerç triangular era una ruta comercial establida a l'Oceà Atlàntic des del segle XVI fins al XIX, per tant pot considerar-se un fenomen històric de llarga durada. Involucrava tres continents i la seva ruta era una espècie de triangle.
Començava amb la sortida d'Europa Occidental (Portugal, Espanya, França, Anglaterra o Holanda) amb manufactures o subministraments de tot tipus. Es recalava en la costa occidental d'Àfrica (entre els rius Senegal i Congo, amb centre en la zona genèricament coneguda com Guinea (regió)), on alguns productes (de vegades cridats quincalla: cascavells, comptes de colors, teles de baixa qualitat) podien servir per a l'intercanvi. El producte que allí es carregava eren esclaus negres, el comerç dels quals i subministrament (contínues guerres) era incentivat per les elits i els comerciants locals. La següent escala eren les illes de les Antilles o la costa americana, on els esclaus i la major part de les mercaderies europees eren venuts, i es carregaven productes colonials (sucre, tabac, cacau) i metalls preciosos de tornada a Europa.



Història

Els primers escrits en els que es té constància de la presència d'esclaus en una gran civilització és en Mesopotàmia durant l'època sumèria, si bé molt limitada. En el Antic Egipte un nombre d'esclaus suficient per tenir certa importància social es va donar només en alguns períodes, especialment en l'Imperi Nou. L'origen dels esclaus provenia de les conquestes i no existia una regulació jurídica sobre els mateixos. Era un altre període també anomanat Cicle de Ceso.



-L'esclavitud al Gènesi

Noè, cultivador de la terra, començà a plantar la vinya. Havent begut vi, s'embriagà i es despullà enmig de la seva tenda. Cam pare Canaan, veié la nuesa del seu pare i ho féu saber als seus germans que eren fora. Tenint la cara tombada, no veieren la nuesa del seu pare. Noè es despertà de la seva embriaguesa i, quan va saber el que havia fet el seu fill més petit, digué:
Malaït sigui Canaan!
Que sigui per als seus germans
esclau dels esclaus. Gn 9,20-27



-L'esclavitud a la Roma i Grècia clàssiques

Alguns filòsofs de l'antiguitat creien que l'esclavitud era natural i necessària; Aristòtil va declarar que tots els bàrbars eren esclaus des del seu naixement. D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo".
Els esclaus de les ciutats gregues i romanes, oposadament als dedicats a l'agricultura, tenien algun tipus d'oportunitat de manumissió. A Roma eren considerats una classe social (hi ha autors que els consideren els inicis del proletariat) i l'única propietat que els era permesa era el do de la reproducció. Els esclaus tenien poques esperances de tenir una vida millor i eren posseïts i intercanviats, com a bens, pels homes lliures. Tenien un preu com a "instruments humans", però la seva vida no en tenia i els seus patrons podien matar-los amb total impunitat. Tot i això, hi havia una classe d'homes i dones alliberades, anomenat liberti, en tots els períodes de la societat romana. Aquests homes i dones alliberats eren famosos per a donar exemple i esperança a la resta, però tenien alguns drets menys que els homes nascuts lliures. Tot i que esdevinguessin homes rics i poderosos, seguien sent considerats vulgars. Els fills d'aquests homes i dones alliberades eren completament lliures i amb ple dret.


- L'esclavitud a l'edat mitjana

Després de la caiguda de l'imperi Romà i la seva fragmentació en estats gots els esclaus es feudalitzen, és a dir resten units al territori controlat pel senyor feudal.


-L'esclavitud a l'edat moderna

L'esclavatge va ser un element imprescindible de l'explotació de l'Amèrica colonial. Les societats esclavistes foren un conjunt social de persones que tenien com a objecte la compra i venta de persones. El continent havia quedat relativament despoblat per les epidèmies portades pels europeus, i portuguesos, espanyols, francesos i anglesos van aprofitar el tràfic d'esclaus africans que ja existia per portar milers de treballadors forçats a les colònies.



-L'esclavitud a l'actualitat

L'esclavitud és considerada avui en dia il•legal a tots els països del món i és una activitat criminal condemnada per les convencions de les Nacions Unides. Malgrat això, en alguns països com Myanmar i Sudan encara existeix, així com l'explotació infantil, que inclou la prostitució infantil i l'explotació de la mà d'obra infantil també existeixen en algunes regions de l'Àsia de l'Est, l'Àfrica i l'Europa de l'Est. Aquestes persones podrien ser considerades esclaves ja que no tenen dret a queixar-se ni a abandonar aquesta situació perquè podria perillar la seva integritat física.


El comerç negrer

Amb l'arribada i conquesta de Amèrica, per part dels europeus, es van traçar plans d'expansió que exigien mà d'obra barata. Al principi es va esclavitzar als pobles indígenes americans però la legislació espanyola es va plantejar molt aviat la sol•licitud de l'esmentada pràctica (gràcies als escrits de Bartolomé de las Casas i de la Escola de Salamanca), i va fer que s'importessin persones esclavitzades de Àfrica, que a més tenien major resistència física i a les malalties, especialment les tropicals, començant així un comerç a gran escala d'esclaus africans: el comerç negrer o Maafa.

Cap al segle XVII hi va haver un gran increment en el nombre d'esclaus a causa de la seva importància com a mà d'obra, en les explotacions agrícoles de gran extensió (sistema de plantacions) en Amèrica del Nord, del Sud i, principalment, en el Carib. Segons l'historiador britànic Eric Hobsbawm la xifra d'esclaus africans transportats a Amèrica seria d'un milió en el segle XVI, de tres milions en el XVII i arribaria als set milions en el segle XVIII, permetent-ne una enorme acumulació de capital de cara al desenvolupament del capitalisme europeu durant la Revolució industrial.

Aquest increment al comerç negrer va estar acompanyat, en la majoria dels casos, per una forta ideologia racista: els negres eren considerats éssers inferiors, assimilats freqüentment a animals, sense si més no poder ser considerats subjectes de dret i per tant considerats, jurídicament, com a coses. Encara que especialment, el debat era inicialment en si els individus de raça negra tenen ànima humana, ja que en cas afirmatiu aquesta activitat seria considerada il•legal per l'Església, la qual cosa va portar a un fort moviment per afirmar que els subjectes de raça negra no tenen ànima. En el cas dels indígenes d'Amèrica s'havia decidit que tenen ànima per la qual cosa no se'ls podia esclavitzar. De fet era costum a moltes plantacions explotar l'esclau sota severes condicions fins a la seva mort, ja que sortia més barat comprar nous esclaus que millorar les seves condicions de vida. La font d'esclaus va ser Àfrica, i la Illa de Gorée, colònia francesa, va ser el lloc precís on es va establir el mercat d'esclaus, també conegut com el lloc sense retorn i on se separaven definitivament les famílies desintegrades per l'esclavitud.

De forma similar els àrabs van mantenir un important tràfic d'esclaus africans, tant a través de rutes creuant el Sahara com a través de la costa oriental de Àfrica, fonamentalment l'Illa de Zanzíbar. Aquest comerç es va estendre des del segle VII fins al segle XX i va assolir proporcions similars o superiors al comerç negrer de l'Atlàntic.
El nombre de persones esclavitzades procedents de l'Àfrica varia, segons diferents estimacions entre els 10 i els 28 milions de personas, encara que hi ha els qui parlen de 60 milions. Fins a 1850, almenys 13 millones van anar a parar a les colònies d'Amèrica, especialment Amèrica del Nord i el Carib. A més l'investigador Enrique Peregalli, calcula que caldria afegir un 25% de morts durant les captures i un altre 25% durant el viatge per l'Atlàntic. També es calcula que uns 17 milions van ser venuts a l'Índic, Orient Mitjà i el nord de l'Àfrica.


Les principals potències esclavistes que van estar implicades en el comerç i transport de persones esclavitzades procedents d'Àfrica a la Tracta Atlàntica, serien segons estimacions:

• Estats Units / Amèrica del Nord Britànica 1.775.000 al nord i 3.950.000 a les colònies del sud
• Portugal / Brasil 4650000
• Gran Bretanya 2600000
• Espanya 1600000
• França 1250000
• Països Baixos 500,000
• Dinamarca 50,000
• Altres 50.000


El moviment abolicionista a Espanya

Anglaterra, que tractava d'influir en les reunions internacionals, va subscriure tractats bilaterals amb Espanya el 1814, en el que es prohibia el comerç d'esclaus.
L'abolició legal de l'esclavitud a l'Espanya peninsular va arribar en 1837 i excloïa als territoris d'ultramar donada la pressió exercida per l'oligarquia de Cuba i Puerto Rico que van amenaçar amb annexionar-se als Estats Units. A la península l'esclavitud de fet havia acabat amb l'alliberament per part de l'ambaixador del sultà del Marroc dels esclaus musulmans de Barcelona, Sevilla i Cadis, mitjançant la seva compra, en 1766.
Respecte a les colònies en una fase que va des de principis del segle XIX fins a 1860, només van defensar l'abolició la pressió británica i algunes personalitats aïllades que no van tenir èxit.

La pressió anglesa va aconseguir la promulgació de l'esmentada llei de 1837 d'abolició de l'esclavitud a l'Espanya metropolitana i les lleis de prohibició no respectades del tràfic negrer de 1817 i 1835 i de persecució del mateix de 1845 i 1867. Després de la Guerra de Secessió, Estats Units es va sumar al Regne Unit en les seves pressions abolicionistes sobre Espanya.
El 2 d'abril de 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola per iniciativa de l'hisendat porto-riqueny Julio Vizcarrondo, traslladat a la península després d'haver alliberat els seus esclaus. El 10 de desembre del mateix any funda el seu diari "El abolicionista". Va comptar amb el suport de polítics que van forjar la Revolució de 1868, "La Gloriosa" que va destronar a Isabel II.

Com a conseqüència d'això, en 1870, sent ministre d'ultramar Segismundo Moret, es va promulgar una llei anomenada de "llibertat de ventres" que concedia la llibertat als futurs fills de les esclaves i que va irritar els esclavistes. En 1872 el govern de Ruiz Zorrilla va elaborar un projecte de llei d'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico.
Contra aquest projecte va desencadenar una ferotge oposició. Per coordinar l'acció opositora es van crear a diverses ciutats com Madrid, Santander, Cadis, o Barcelona Cercles Hispàns Ultramarins d'exresidents de l'Antilles i es va impulsar també la constitució a diverses ciutats de la "Lliga Nacional" antiabolicionista. Van instigar insubordinacions de la noblesa al rei Amadeu de Saboia, conspiracions, campanyes de premsa i manifestacions de carrer, com la del 11 de desembre a Madrid, que va tenir com a rèplica la que va organitzar en aquesta ciutat la Societat Abolicionista Espanyola el 10 de gener de 1873. Tal crispació s'explica, ja que es veia en l'alliberament dels 31.000 esclaus porto-riquenys, un temut preàmbul de l'alliberament dels gairebé 400.000 esclaus cubans.

Precisament, l'oposició a aquest projecte de llei abolicionista va anar un dels elements més visibles, en la premsa conservadora, de crítica al rei Amadeu, retraient-li que no s'enfrontés de forma dubtosament constitucional, a un Parlament dominat per una aliança, en aquesta qüestió, de monàrquic-progressistes i de republicans. Segons el Diari de Barcelona, el 7 de febrer de 1873 s'hagués produït un cop militar si el rei l'hagués legitimat amb el seu suport. Al seu lloc, Amadeu va ratificar l'ordre del govern de dissoldre l'arma d'artilleria. A continuació, el 11 de febrer, abdicà.
La llei per la qual s'abolia l'esclavitud a Puerto Rico va ser finalment aprovada el 25 de març de 1873, un mes després de l'abdicació del rei i d'haver-se votat la proclamació de la Primera República Espanyola. Cuba va haver d'esperar set anys més, ja que la definitiva abolició no va arribar fins el 17 de febrer de 1880, ja en el regnat de Alfons XII.

Comments (0) Full article